Josep Maria Quintana

“La literatura catalana goza de un gran momento”

Josep Maria Quintana, es un jurista con una amplia obra literaria. Desde su atalaya menorquina expresa su permanente compromiso con esta isla de la que le gusta reivindicar sus orígenes menestrales. En estos momentos se encuentra en la difusión de su última obra, Les Màscares del Jo donde Menorca vuelve a ser el alfa y omega al estar presente en simbiosis con el propio autor.

Les Màscares del Jo es el último de sus libros publicados y tiene una fuerte raigambre en su tierra, Menorca. ¿Está de acuerdo con la definición de biografía para este libro, o como dijo, Anna Caballé en su presentación, es otro tipo de obra?

Es evidente que no se trata de una biografía, como muy bien señaló la profesora Anna Caballé. Tampoco yo lo he definido como tal, pero es sin duda el libro de creación literaria más original de cuantos llevo escritos. Y utilizo ese concepto para evitar expresamente la palabra ficción, que sí puede aplicarse a mis novelas, y también el concepto de ensayo, que debe atribuirse a mis libros de investigación histórica. Pero si toda mi obra publicada hasta el momento respondía a uno de estos dos géneros de narrativa, lo cierto es que Les màscares del jo no se ajusta a un claro patrón, puesto que no es ficción pero tampoco es, propiamente, un ensayo. Como razonaba la profesora Caballé después de haber leído el original, «hablar de máscaras del yo es algo exagerado, ya que tú apenas apareces en el libro, a no ser como hilo conductor. Quiero decir —añadía— que tu experiencia biográfica queda casi elidida y por ello hay poco que enmascarar (…) aunque en el libro están muy presentes tus ideas y la composición que tú haces del mundo. También está ahí tu querida Menorca. En este sentido —concluía— observo que el libro es fruto de muchos años de pensar en ella, de leerla, de escribirla…».

Creo que Anna Caballé llevaba razón al definir así mi libro puesto que, si bien en el mismo se encuentran algunas pinceladas de mi experiencia personal y biográfica, lo que realmente he pretendido es reflejar en él mis ideas, mis reflexiones y los razonamientos sobre los que he fundamentado toda mi obra, cuyo principal objeto ha sido el de construir un entramado literario que tiene como punto de referencia una isla, Menorca, que, como sabe Vd. muy bien, ha vivido y absorbido a lo largo de la historia, muchas influencias distintas y contradictorias.

La crítica considera que su libro tiene una alta densidad intelectual y literaria, ¿esto es un hándicap para ser un escritor de masas?

Desde luego no soy un escritor de masas, aunque algunas de mis novelas —especialmente Els Nikolaidis— ha tenido cuatro ediciones en catalán, dos en castellano y una en griego. Dicho lo cual, comprenderá que no soy quién para juzgar mi obra; pero sí puedo añadir que no me molesta que la crítica considere que este libro tiene un componente intelectual y literario respetables. En realidad, en todos mis libros —y llevo publicados más de veinte— he querido interpretar la historia o verificar una representación ficcional de la misma —según se tratara de ensayo o novela— asumiendo los riesgos que dicha tarea conlleva. Y en Les màscares del jo —de ahí su originalidad— intento desvelar lo que se esconde detrás de cada uno de mis libros de ficción. Y lo hago a través de diálogos que he mantenido con las personas que han intervenido en su elaboración (profesores, músicos, escritores, políticos…), con los que me he relacionado al objeto de conversar con ellos e intercambiar ideas. De ahí que este libro beba más del ensayo que de la ficción. Es, pues, inevitable que tenga cierta envergadura intelectual.

“Procuro seguir los consejos de Josep Pla, uno de los más grandes escritores catalanes (y españoles) del siglo XX, quien afirmó que la buena literatura exigía escribir ajustándose a una gramática de acero. Solo sobre esta base puede construirse una obra literaria sólida”

Usted escribe en catalán, un idioma en el que la crítica le reconoce como un autor clásico. ¿Goza la literatura catalana de su mejor momento ahora?

La palabra «clásico» me asusta y es, desde luego, exagerada. Pero sí soy un escritor que intenta preservar la lengua catalana de las modas y de los «atracos» que sufren hoy las lenguas en general —también el castellano— por influencia, sobre todo, de las redes sociales. En eso procuro seguir los consejos de Josep Pla, uno de los más grandes escritores catalanes (y españoles) del siglo XX, quien afirmó que la buena literatura exigía escribir ajustándose a una gramática de acero. Solo sobre esta base puede construirse una obra literaria sólida.

Y respondiendo a la pregunta que Vd. me formula, diré que sí, que la literatura catalana goza de un gran momento. Mejor incluso del que experimenta la lengua hablada, que ha de afrontar una gran presión del castellano, omnipresente hoy en las calles y en los medios de comunicación.

Además de su vocación literaria, usted ha escrito varios libros de derecho, es articulista en prensa y ha ejercido diversos cargos en instituciones culturales en Menorca. Háblenos de lo que representa esta isla en su vida y en su obra.

Mi compromiso con la isla de Menorca, en la que nací, ha sido absoluto y, como Vd. dice, ha abrazado muy diversos campos: el de la investigación histórica; el de los ensayos jurídicos, especialmente los dedicados a la Comunidad autónoma; el de la opinión expresada sobre la prensa, en la que he publicado más de tres mil artículos; en la dirección de instituciones culturales como el Ateneo de Mahón y los Amigos de la Ópera; o bien siendo miembro de instituciones jurídicas como el Consejo Consultivo de nuestra comunidad, la Comisión asesora de Derecho civil o la Real Academia de Jurisprudencia y Legislación de las Islas Baleares. En este sentido puedo decirle que Menorca ha sido mi pasión y —repito— también mi compromiso.

“La literatura catalana gaudeix d´un gran moment”

Josep Maria Quintana, és un jurista amb una àmplia obra literària. Des de la seva talaia menorquina expressa el seu compromís permanent amb aquesta illa de la qual li agrada reivindicar els seus orígens menestrals. En aquests moments es troba divulgant la seva darrera obra, Les Màscares del Jo, on Menorca torna a ser l’alfa i omega en estar present en simbiosi amb el mateix autor.

Les Màscares del Jo és l’últim dels seus llibres publicats i té un fort arrelament a la seva terra, Menorca. Esteu d’acord amb la definició de biografia per a aquest llibre, o, com va dir Anna Caballé en la seva presentació, és un altre tipus d’obra?

És evident que no es tracta d’una biografia, com va assenyalar molt bé la professora Anna Caballé. Tampoc l’he definit com a tal, però és sens dubte el llibre de creació literària més original de tots els que porto escrits. I utilitzo aquest concepte per evitar expressament la paraula ficció, que sí que es pot aplicar a les meves novel·les; i també el concepte d’assaig, que s’ha d’atribuir als meus llibres de recerca històrica. Però si tota la meva obra publicada fins ara responia a un d’aquests dos gèneres de narrativa, la veritat és que Les màscares del jo no s’ajusta a un patró molt clar, ja que no és ficció però tampoc és, pròpiament, un assaig. Com raonava la professora Caballé després d’haver llegit l’original, «parlar de màscares del jo és una mica exagerat, ja que tu a penes apareixes al llibre, si no és com a fil conductor. Vull dir —afegia— que la teva experiència biogràfica queda gairebé elidida i per això hi ha poc a emmascarar (…) encara que al llibre hi són molt presents les teves idees i la composició que tu fas del món. També hi és la teva estimada Menorca. En aquest sentit —concloïa— observo que el llibre és fruit de molts anys de pensar-la, de llegir-la, d’escriure-la…».

Crec que Anna Caballé tenia raó en definir així el meu llibre ja que, si bé hi trobem algunes pinzellades de la meva experiència personal i biogràfica, el que realment he pretès és reflectir-hi les meves idees, les meves reflexions i els raonaments sobre els quals he fonamentat tota la meva obra, que ha tingut com a principal objecte construir un entramat literari que tingués com a punt de referència una illa, Menorca, que, com sap vostè molt bé, ha viscut i absorbit al llarg de la història  moltes influències diferents i contradictòries. 

La crítica considera que el seu llibre té una alta densitat intel·lectual i literària, això és un handicap per ser un escriptor de masses?

Sens dubte no soc un escriptor de masses, encara que algunes de les meves novel·les —especialment Els Nikolaidis— ha tingut quatre edicions en català, dues en castellà i una en grec. Dit això, comprendrà que no em correspon jutjar la meva obra; però sí que puc afegir que no em molesta que la crítica consideri que aquest llibre té un component intel·lectual i literari respectables. En realitat, en tots els meus llibres —i n’he publicat més de vint— he volgut interpretar la història o fer-ne una representació ficcional —segons es tractés d’assaig o novel·la— assumint els riscos que aquesta tasca comporta. I a Les màscares del jo —d’aquí la seva originalitat— intento revelar el que s’amaga darrere de cadascun dels meus llibres de ficció. I ho faig acudint als diàlegs que he mantingut amb les persones que han intervingut en la seva elaboració (professors, músics, escriptors, polítics…), amb els quals m’he relacionat per conversar i intercanviar idees. Per això aquest llibre beu més de l’assaig que de la ficció. És, doncs, inevitable que tingui una certa envergadura intel·lectual.

Procuro seguir els consells de Josep Pla, un dels escriptors catalans (i espanyols) més grans del segle XX, el qual  va afirmar que la bona literatura exigia escriure ajustant-se a una gramàtica d’acer vinclat. Només sobre aquesta base es pot construir una obra literària sòlida

Vostè escriu en català, un idioma en què la crítica el reconeix com un autor clàssic. Gaudeix la literatura catalana del seu millor moment ara?

La paraula «clàssic» m’espanta i és, sens dubte, exagerada. Però sí que soc un escriptor que intenta preservar la llengua catalana de les modes i dels «atracaments» que pateixen avui les llengües en general —també el castellà— per influència, sobretot, de les xarxes socials. En això procuro seguir els consells de Josep Pla, un dels escriptors catalans (i espanyols) més grans del segle XX, el qual  va afirmar que la bona literatura exigia escriure ajustant-se a una gramàtica d’acer vinclat. Només sobre aquesta base es pot construir una obra literària sòlida.

I responent a la pregunta que em formula, diré que sí, que la literatura catalana gaudeix d’un gran moment. Millor fins i tot del que experimenta la llengua parlada, que ha d’afrontar una gran pressió del castellà, omnipresent avui als carrers i als mitjans de comunicació.

A més de la seva vocació literària, vostè ha escrit diversos llibres de dret, és articulista a la premsa i ha exercit diversos càrrecs en institucions culturals a Menorca. Parli’ns del que representa aquesta illa a la seva vida i a la seva obra.

El meu compromís amb l’illa de Menorca, on vaig néixer, ha estat absolut i, com vostè diu, ha abraçat molt diversos camps: el de la investigació històrica; el dels assaigs jurídics, especialment els dedicats a la Comunitat autònoma; el de l’opinió expressada sobre la premsa, en què he publicat més de tres mil articles; a la direcció d’institucions culturals com l’Ateneu de Maó i els Amics de l’Òpera; o bé sent membre d’institucions jurídiques com el Consell Consultiu de la nostra comunitat, la Comissió assessora de Dret civil o la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Illes Balears. En aquest sentit puc dir-li que Menorca ha estat la meva passió i —repeteixo— també el meu compromís.